dijous, 22 de gener de 2015

L'engranall: primers resultats

Aquest hivern he tingut el privilegi de participar en la elaboració i "explotació" d'un engranall que havien muntat els cracks de Clicnatura
La idea és senzilla: fer una simbiosi amb els ocells, de tal manera que nosaltres els posem menjar i aigua per tal d'ajudar-los a passar millor uns mesos de fred i escassedat de menjar, i a canvi ells es deixen veure i fotografiar de ben a prop. Per part nostra requereix un muntatge previ tot pensant els detalls i construint l'escenari, però sobretot requereix constància en la reposició de les llavors, fruites i aigua perquè sempre hi hagi teca al lloc. Sembla mentida els que poden endrapar unes desenes de mallerengues en poca estona!


Picot garser gros (Dendrocopos major), el rei de l'engranall. Quan apareix ell, tothom s'aparta.



Per mi era la primera vegada que feia res semblant per fotografiar ocells, i sort n'he tingut dels coneixements i consells d'en Quim i en Jordi. El fet de practicar el digiscòping és clarament un desavantatge per captar el tipus d'ocells que van a un engranall. Aquests es mouen ràpid, van i vénen a molta velocitat i no s'estan quiets gaires segons, així que enfocar-los manualment i enquadrar més o menys bé ha estat tot un repte. El principal avantatge del digiscòping (poder fotografiar a llargues distàncies) és totalment inútil en aquest cas, ja que els ocells es deixen acostar molt, i tants augments fan més nosa que servei. Moltes vegades no hi cabia l'ocell a l'objectiu, i això fa que la composició de les imatges perdi molt, tot i la resolució que es guanya amb la proximitat.


Pit-roig (Erithacus rubecula)

Merla (Turdus merula). Força esquives, els costa venir a menjar a l'engranall, però al final els pot la gana.

He esborrat centenars de fotografies. Hi ha hagut dies que no he salvat ni una de les que havia fet, però el principal avantatge de l'engranall és que si està en un bon lloc i les condicions són les adequades la quantitat d'ocells que el visiten és molt gran, i una cosa compensa l'altra.


Verdum (Chloris chloris), prou nombrosos. Fan força la seva i si ningú els molesta ells tampoc busquen brega.

Tot i els problemes tècnics, no em puc queixar. He passat estones màgiques, amb desenes d'ocells anant i venint alhora, i a pocs metres.


Mallerenga carbonera (Parus major). L'espècie més nombrosa. Busquen brega i fan fora a qui poden.


Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). Aquests també són força gamberros... Els agrada especialment la fruita.



Encara queden unes setmanes de fred, i espero poder-m'hi escapar a fotografiar algun altre dia abans no donem per tancada la temporada. A veure si hi hi ha alguna aparició estel·lar d'última hora per arrodonir l'àlbum!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada