dijous, 22 de gener de 2015

L'engranall: primers resultats

Aquest hivern he tingut el privilegi de participar en la elaboració i "explotació" d'un engranall que havien muntat els cracks de Clicnatura
La idea és senzilla: fer una simbiosi amb els ocells, de tal manera que nosaltres els posem menjar i aigua per tal d'ajudar-los a passar millor uns mesos de fred i escassedat de menjar, i a canvi ells es deixen veure i fotografiar de ben a prop. Per part nostra requereix un muntatge previ tot pensant els detalls i construint l'escenari, però sobretot requereix constància en la reposició de les llavors, fruites i aigua perquè sempre hi hagi teca al lloc. Sembla mentida els que poden endrapar unes desenes de mallerengues en poca estona!


Picot garser gros (Dendrocopos major), el rei de l'engranall. Quan apareix ell, tothom s'aparta.



Per mi era la primera vegada que feia res semblant per fotografiar ocells, i sort n'he tingut dels coneixements i consells d'en Quim i en Jordi. El fet de practicar el digiscòping és clarament un desavantatge per captar el tipus d'ocells que van a un engranall. Aquests es mouen ràpid, van i vénen a molta velocitat i no s'estan quiets gaires segons, així que enfocar-los manualment i enquadrar més o menys bé ha estat tot un repte. El principal avantatge del digiscòping (poder fotografiar a llargues distàncies) és totalment inútil en aquest cas, ja que els ocells es deixen acostar molt, i tants augments fan més nosa que servei. Moltes vegades no hi cabia l'ocell a l'objectiu, i això fa que la composició de les imatges perdi molt, tot i la resolució que es guanya amb la proximitat.


Pit-roig (Erithacus rubecula)

Merla (Turdus merula). Força esquives, els costa venir a menjar a l'engranall, però al final els pot la gana.

He esborrat centenars de fotografies. Hi ha hagut dies que no he salvat ni una de les que havia fet, però el principal avantatge de l'engranall és que si està en un bon lloc i les condicions són les adequades la quantitat d'ocells que el visiten és molt gran, i una cosa compensa l'altra.


Verdum (Chloris chloris), prou nombrosos. Fan força la seva i si ningú els molesta ells tampoc busquen brega.

Tot i els problemes tècnics, no em puc queixar. He passat estones màgiques, amb desenes d'ocells anant i venint alhora, i a pocs metres.


Mallerenga carbonera (Parus major). L'espècie més nombrosa. Busquen brega i fan fora a qui poden.


Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). Aquests també són força gamberros... Els agrada especialment la fruita.



Encara queden unes setmanes de fred, i espero poder-m'hi escapar a fotografiar algun altre dia abans no donem per tancada la temporada. A veure si hi hi ha alguna aparició estel·lar d'última hora per arrodonir l'àlbum!

dissabte, 10 de gener de 2015

Una de morells


Des de fa uns dies es pot veure als Aiguamolls un morell de collar (Aythya collaris), un divagant rar que ve d'Amèrica i poc citat a les nostra zona. També hi vam comptar fins a 8 morells de plomall (Aythya fuligula), que tenen una certa semblança amb el de collar. 
El mascle d'aquest últim, fent honor al seu nom, té dos "collars" blancs al bec: un a la base i l'altre proper a l'extrem. En femelles i juvenils aquesta característica no apareix, i cal buscar altres trets distintius entre el collaris i els altres morells. El cas és que l'exemplar que hi tenim als Aiguamolls sembla ser un mascle de primer hivern i per tant, més fàcilment identificable.




Collaris a la dreta, i fuligula a l'esquerra.

Els morells de plomall, mascle i femelles:












dimecres, 7 de gener de 2015

Escapada de Cap d'any (post llarguet)

Fa unes setmanes vam decidir passar el Cap d'any a Andalusia per visitar Córdoba i Sevilla i -afortunadament- la quota ornitològica per arrodonir i rendibilitzar un viatge tan llarg: Doñana.
A l'hora de dissenyar la ruta, vaig fer un cop d'ull a les espècies interessants que ens podien caure a prop, i la sorpresa va ser que a escassos minuts de l'autopista hi teniem bitxos molt interessants. Aquestes ocasions s'han d'aprofitar, així que ens ho vam fer vindre bé per amenitzar de plomes el trajecte d'anada.
La primera parada, a l'hora d'esmorzar, va ser a l'Ampolla. Els darrers dies i pràcticament a dins del poble s'hi havia estat observant un territ fosc (Calidris maritima), espècie molt rara a Catalunya. Després de la dosi de cafè necessària per continuar el viatge ens vam acostar al lloc en qüestió i efectivament, en ple passeig marítim, el vam poder veure. Bon començament de viatge!







Altre cop al cotxe, i abans que tornem a tenir ganes d'anar als serveis parem al Marjal d'Almenara. Aquest cop la víctima era un capsigrany pàl·lid (Lanius isabellinus). Es tracta d'una espècie amb semblances amb el capsigrany (Lanius senator), però amb una distribució molt diferent: bàsicament és asiàtica. Sembla que fins que van veure aquest d'Almenara hi havien hagut unes 10 cites a Espanya...
Vam tenir la sort de sentir-lo i veure'l de seguida, només baixar del cotxe! Poc després van arribar els germans Joan Lluís i Josep Bort, que són els qui van descobrir la bèstia, i ens van relatar molt amablement el moment de la troballa i les peripècies twitcheres dels últims dies. Des d'aquí, gràcies! Va ser un plaer conèixer-los.






Després de veure'l i fotografiar-lo força estona vam seguir la nostra ruta cap al sud. Aquest cop la intenció era parar a dinar d'entrepans a la zona de Bonete (prop d'Albacete), per veure estepàries. Anàvem aconsellats per en Rafa Torralba -gran coneixedor de la zona i la seva fauna- i la veritat és que les seves indicacions ens van anar de meravella. És una zona d'una especial bellesa, amb uns enormes camps de cultiu i diversitat de colors, i l'hàbitat perfecte per les espècies que ens feia il·lusió veure.







Per seguir el costum d'aquell matí, només entrar en un dels camins de travessaven els camps vam veure a la llunyania un estol d'ocells molt grans, que van resultar ser piocs salvatges (Otis tarda). En la hora i mitja que vam estar per allà en vam comptar uns 40, i tot i que no es deixaven acostar gaire, vam poder fer les fotos de rigor:







En una de les últimes parades abans de marxar de la zona per agafar altre cop l'autovia, vam detectar un estol d'unes 10 xurres (Pterocles orientalis) ajagudes en un camp. Bé, almenys dues ho eren perquè es veien clarament (tot i que molt lluny), les altres podien ser xurres o gangues, qui sap.





I fins aquí el viatge d'anada, que va acabar amb la celebració de Cap d'any a Córdoba.
Obviaré els detalls de la visita cultural i gastronòmica per Córdoba, Sevilla i Granada, i em centraré al dia que vam dedicar a visitar Doñana.
Cal dir que per visitar com Déu mana un espai natural d'aquesta envergadura farien falta almenys 3 ó 4 dies, i nosaltres vam fer el que vam poder amb un de sol. Sorprèn per la extensió que té (vindria a ser com el Delta de l'Ebre però a l'engròs) i per la varietat d'hàbitats que hi han: des de pinedes a llacunes, passant per "dehesas", arrossars, aiguamolls i extenses platges. Com he dit, vam haver d'escollir una ruta i obviar la resta per falta de temps, però no ens podem queixar del resultat.
De Sevilla allà hi ha poc més de 30 minuts, i a l'alba ja donàvem voltes pels camins que s'endinsen al Parc. Al poc d'arribar, una òliva (Tyto alba) ens va donar la benvinguda:




A les llacunes de la "Dehesa de abajo" hi vam poder veure una de les poques fotges banyudes (Fulica cristata) que encara hi queden fora de l'època de cria. A partir d'aquí, un no parar de veure ocells arreu: un parell d'esparvers d'espatlles negres per aquí, molts becplaners per allà, esparvers cendrosos, cames llargues, becs d'alena, moltíssims flamencs, un pardal de passa (Passer hispaniolensis), i una vintena de cigonyes negres (Ciconia nigra):




Resumint: una infinitat d'ocells i espècies vistes, això sí, des de força distància. Un altre que ens va fer il·lusió poder tornar a veure va ser la garsa blava (Cyanopica cyanus), a una pineda prop del Rocío:



I un dels més esperats però que no vam poder fotografiar va ser el mussol emigrant. Al centre d'informació que té la SEO allà ens van dir que és molt habitual en una zona en concret del parc, i no va ser fins al capvespre que el vam poder veure, però no un, tres! Els vam observar durant uns 20 minuts mentre foragitaven un aligot i el cel es tornava d'un color rogenc de postal.




Fins aquí la jornada a Doñana, i per acabar, el colofó al viatge: la tornada. De camí a casa només vam fer una parada, a una llacuna de la zona de Bonete també recomanada per en Rafa. Allà, vam veure-hi una vintena d'ànecs capblancs (Oxyura leucocephala), i els vam fer alguna foto testimonial:






Un viatge llarg en cotxe, però que va valdre molt la pena. Molt recomanable! Queda pendent una visita a Doñana amb temps per davant, però tot arribarà.