dissabte, 25 de març de 2017

Sortida en barca amb l'APNAE



Penjo un recull de fotografies de la recent sortida en barca per la Badia de Roses, que organitza l'APNAE. 
Hi havia força cares conegudes, ens va fer bon temps la major part del trajecte i van aparèixer alguns ocells força interessants, o sigui que el balanç va ser positiu.


Gavina vulgar (Larus ridibundus):











Gavià argentat (Larus michahellis):













Corb marí gros (Phalacrocorax carbo):












Gavineta de tres dits (Rissa tridactyla):











Mascarell (Morus bassanus):






Gavina capnegra (Larus melanocephalus):






Paràsit gros (Stercorarius skua):


















Gavot (Alca torda):








dimarts, 21 de febrer de 2017

Gavià argentat de potes roses


El passat 17 de gener vaig poder fotografiar un gavià argentat de potes roses (Larus argentatus) a les Basses d'en Coll, a Pals. Són fotografies testimonials, ja que estava força lluny i a contrallum, però fan el fet.
In situ, cridava l'atenció la coloració del dors, més pàl·lid i apagat que les michahellis que l'envoltaven, i el dibuix cefàlic del cap i el coll.







Tot i esperar força estona a que volés per poder-li veure altres caràcters, no va moure's. Així i tot, comparant-la amb el gavià argentat del costat, se li veuen les potes més curtes i pàlides (la contrallum no permet distingir-ne el color rosat), i una estructura més compacta.




Gràcies a l'Àlex Ollé i en Joan Ferrer, que en van confirmar l'identificació. També puntualitzant que es tracta d'un subadult (possiblement un 4rt hivern), i probablement de la subespècie argenteus, pròpia del NW d'Europa. Aquestes són més pàl·lides i petites que les nominals argentatus.

Buscant a Gull Research argenteus d'aquesta edat, als mesos de gener i febrer, vaig trobar aquestes fotografies (aquestes sí, de bona qualitat) que permeten veure com cal els caràcters abans comentats.


dissabte, 4 de febrer de 2017

Aligot comú (Buteo buteo), morfo pàl·lida

Dins la gran variabilitat que presenta l'aligot comú (Buteo buteo), potser el més cridaner és el morfo pàl·lid. Són exemplars provinents de l'entorn del Bàltic i del centre d'Europa que en alguns casos vénen a hivernar al sud d'Europa. Els joves fan migracions de curta i mitja distància, essent la península Ibèrica un dels seus llocs preferits. No obstant això els adults són molt més residents, i no acostumen a arribar-nos a nosaltres.
Dins d'aquesta morfo també hi ha força variabilitat, amb individus molt més clars que d'altres. Alguns d'ells, extremadament pàl·lids, poden portar a confusió amb l'aligot calçat (Buteo lagopus) o amb l'aligot rogenc (Buteo rufinus).










Aquest hivern, un d'aquests exemplars ha triat l'Estartit per hivernar-hi. S'ha estat veient amb certa regularitat per la mateixa zona, i he pogut aprofitar per fotografiar-lo diferents dies i en diferents circumstàncies.
En aquest cas concret, podem confirmar que es tracta d'un aligot comú fixant-nos en alguns aspectes:

  • Tot i tenir el pit, el coll i el cap pràcticament blanc, conserva taques fosques al voltant del coll i el cap. Aquest és un tret característic dels aligots comuns de morfo clara. 
  • En vol, es veu amb claredat la "coma" fosca a la zona carpal, que destaca de la resta de la part inferior de l'ala, molt clara. Tant en l'aligot calçat com en el rogenc, aquesta "coma" fosca seria en realitat una taca bastant més gran i arrodonida.
  • La cua, tot i tenir la base blanca, conserva el fort barrat típic de buteo buteo. Tot i tenir certa semblança a la dels exemplars joves de rufinus, el barrat a la cua d'aquests últims és fi.















En quant a la determinació de l'edat, si el podem veure de prop, cal fixar-nos en el color de l'iris. Si és clar o marronós, amb la pupila fosca es tracta d'un exemplar juvenil (com en el cas que ens ocupa), i si fos completament fosc es tractaria d'un adult.














dijous, 12 de gener de 2017

Territ variant

Deixo un recull d'algunes fotografies de territs variants (Calidris alpina). Com a curiositat, un dels exemplars portava una anella de lectura a distància a una pota i una de metàl·lica a l'altra. Sembla que va ser anellat a Polònia, a la desembocadura del Vistula, tot i que no m'han confirmat la informació.
Quan els ocells es poden veure de tan a prop, es descobreixen detalls que en altres circumstàncies serien difícilment apreciables. És el cas de la primera fotografia, on es veu a un dels territs rascant-se el cap. No us crida l'atenció el bec? Sembla que les dues parts del bec no siguin paral·leles... i així és. 
Resulta que alguns ocells, concretament alguns limícoles, tenen la capacitat de poder doblegar la punta del bec cap amunt o cap avall. Això els permet ser més efectius a l'hora d'atrapar les seves preses entre el fang. D'aquesta manera ténen més sensibilitat a la punta del bec, i poden reaccionar millor si detecten un invertebrat que mira d'escapolir-se. La desgràcia per l'observador és que aquesta facultat acostumen a utilitzar-la quan el bec és dins del fang, o sigui que encara que estiguem observant l'ocell, ni ens n'adonem que té el bec "tort". A aquesta facultat se-n'hi diu "rincocinesis" en castellà (en desconec el mot català).













































dilluns, 2 de gener de 2017

Cercavores

L'última sortida del 2016 va ser per intentar fotografiar el cercavores (Prunella collaris). Amb l'arribada de la fred poden veure's en cotes més baixes, en llocs més accessibles que a la primavera i l'estiu.
Va costar localitzar-los, i no va ser fins a mig matí que vaig veure els primers: un grupet de 5 exemplars repassant les roques on els excursionistes esmorzaven. En tractar-se d'una espècie molt confiada la dificultat no estava en poder-se acostar sense espantar-los, sinó en aprofitar l'escassa llum que s'escolava entre banc de boira i banc de boira.
Coses d'en Murphy: de tornada al cotxe, després d'una excursió a peu d'una hora i mitja, vaig trobar un altre estol de 11 cercavores, a tocar de l'aparcament...