Què passa als Aiguamolls?

Ja fa temps que els visitants habituals dels Aiguamolls de l'Empordà (i els no tan habituals també) hem notat una davallada important en la població d'ocells. Només cal parlar amb els ornitòlegs i amants de la natura que trepitgen el Parc des de fa anys per contrastar la sensació que avui en dia alguna cosa hi passa.

Les llacunes, abans farcides de tot tipus d'anàtides que hi venien a passar l'hivern, han degenerat en deserts d'aigua on amb prou feines, i amb sort, s'hi poden comptar unes desenes d'ànecs.

Temps enrere, podies estar hores en un sol aguait repassant cada racó de les llacunes sense por d'avorrir-te, perquè el nombre d'espècies i sobretot d'exemplars era molt alt. Avui en dia, si ho fas, corres el risc que se't passin les ganes d'anar a veure ocells per una temporada, i la gent, abans que avorrir-nos, preferim canviar d'activitat o de lloc on fer-la.

Però, en tot cas, que es redueixin les visites al parc és el més petit dels problemes, ja que allò que importa de veritat és la salut i la bona conservació d'un espai natural que havia estat referència i que, segons que sembla, ja no ho és.

Una vista del que es troba el visitant... Fotografia feta diumenge passat des de l'aguait del Bruel.

Altres temps, altres vistes. Fotografia feta des del mateix aguait, un mes de novembre de fa uns anys.

Anem a quantificar aquesta sensació de buidor de què parlem. Fa pocs dies s'hi va fer el cens d'aus hivernants. Es tracta d'una molt bona eina que permet fer-se una idea de la quantitat d'ocells que hi ha en una zona concreta. Doncs bé, si ens fixem en les dades dels ànecs i les fotges del cens d'enguany i les comparem amb les dades obtingudes en anys anteriors, en resulten la taula i la gràfica següents:

Per desgràcia, m'ha estat impossible trobar les dades corresponents al període 2011 - 2013. Si les trobo o algú me les facilita, actualitzaré la taula i les gràfiques. També dir que he comparat els cens de gener dels altres anys amb el de novembre d'aquest any. Si es fan públiques les del gener de 2015, també ho actualitzaré.

Sí, exacte. Les dades recolzen la sensació de buidor: hi ha una tendència molt marcada a la baixa. Per posar un exemple, aquest mes de novembre s'han comptabilitzat LA MEITAT d'exemplars que els 2005, i menys d'UNA TERCERA PART que els del 2002. 
Potser direu: "Aquest és un malpensat. Segur que hi ha hagut una regressió a nivell europeu o català, de manera que les males dades dels cens dels Aiguamolls no demostren que alguna cosa no funciona als Aiguamolls, sinó que demostren que alguna cosa passa a una escala més global". Bé, doncs comprovem-ho amb un exemple proper. Si agafem les dades dels cens dels mateixos anys de la província de Tarragona, on hi ha una altra de les zones humides de referència, el Delta de l'Ebre, i les comparem amb les dades dels Aiguamolls, n'obtenim el següent:

Un cop més, em manquen dades, així que els anys dels quals no tinc les dades de la província de Tarragona no estan representats al gràfic:

A la vista d'aquest resultat, estem tots d'acord que alguna cosa passa als Aiguamolls? Doncs no! Hi ha qui no hi està d'acord. Just després que es fes el cens d'aquest novembre, van aparèixer una sèrie de tweets d'organismes oficials, i creieu que es mostraven preocupats per la situació o que parlaven d'assumir un compromís per esbrinar què passa als Aiguamolls? No, amics i amigues. Jutgeu vosaltres mateixos:

Com que veig que està una mica perdut, un apunt per al CM del compte d' @agriculturacat: company, la fotografia mostra una nul·la diversitat. Una espècie no és diversitat, per molt que es tracti de cigonyes. Diversitat és això de la fotografia que pots veure una mica més amunt.

Si a la falta d'ocells hi afegim certes "anomalies" ocorregudes els últims temps, sembla que la cosa passa directament a fer pudor. A tall d'exemple, un mal dia del mes de maig de l'any passat van aparèixer els cadàvers d'unes daines amuntegats dins d'un contenidor d'escombraries a l'aparcament del Cortalet. Resulta que hi ha un excés de daines per l'absència de depredadors naturals. D'acord, doncs, que cal controlar-ne la població, però és necessari fer-ho disparant amb rifle a l'interior de les reserves i en unes dates en què ja han començat a criar els ocells? Llavors resulta que el bitó (“Nidificant escassíssim i molt localitzat” segons el SIOC) deixa de criar als Aiguamolls... I un cop fet el disbarat, no hi ha cap més lloc en tot el parc on amuntegar els cadàvers que no sigui el pàrquing del Cortalet? Puc imaginar què devien pensar els visitants aquell dia quan, a més a més de pagar 5€ per estacionar el vehicle en un lloc no vigilat, els van oferir la gratificant i educativa imatge d'una matança de daines. Un incentiu més per tornar-hi, segur!

6 de maig de 2013, el Cortalet

I què passa amb les polles blaves? Recordo que fa uns anys era d'allò més normal veure'n en cada visita. Avui en dia, troba'n una! Ho sé: els senglars i els visons americans en tenen bona part de la culpa, però se suposa que algú gestiona aquestes espècies, oi? La realitat és que tota la feina feta per reintroduïr la polla blava se’n ha anat en orris.

Un altre fet preocupant. Aquesta primavera he vist com deixaven pasturar els cavalls en camps on nidificaven els cames-llargues. Potser exagero o dic una bestiesa, però no pot passar que els cavalls trepitgin les postes d'aquests ocells que fan niu a terra? Atesa la gran extensió del parc, no hi ha cap altre lloc on posar-los a pasturar en aquells mesos?

Fixem-nos, també, en el cas del corriol camanegre. Aquesta espècie, en declivi a Europa i considerada d’interès especial i protegida a Catalunya, ha criat tradicionalment a les platges dels Aiguamolls. Avui dia, però, ja ha deixat de fer-ho a la platja de la Rubina. Llegiu aquest post per conèixer els detalls.

Ja vaig acabant. Em preocupen els fets que us he explicat, els rumors que corren sobre les batudes de senglars i daines a l'interior del parc i, també, els rumors sobre la pressió que hi exerceixen les búfales i les vaques que hi pasturen. Ara bé, no tinc cap evidència ni ho he vist directament i per tant no m'hi estendré. Però com que el meu interès no és altre que el de veure com els Aiguamolls recuperen l'esplendor perdut, no em puc estar de preguntar-me la raó de tot aquest cúmul de despropòsits.

Què està passant als Aiguamolls?

Fotos i vídeo del pela-roques

No hem trigat gaire a tornar a Tavertet per trobar el pela-roques, però aquest cop hi hem anat amb reforços: els tres de Can Rifà-Font, l'Arnau, en Ramon A. i en Miquel. 

En Xevi i la Bet n'han fet una magnífica crònica a la que poca cosa puc afegir, o sigui que us convido a fer-hi un cop d'ull aquí.

Penjo unes fotografies de l'animaló en qüestió, i un vídeo que ha quedat prou xulo tot i la distància a la que el vam veure.

En aquesta última foto es pot apreciar la immensa ungla del dit posterior, perfectament adaptada per moure's per les parets verticals on habita. En el vídeo es pot observar amb quina agilitat es desplaça pel cingle, aparentment sense esforç. 

Cercavores i gratapalles

Espectacular paisatge el de Tavertet. Es tracta d'un poblet força pintoresc situat a Osona, al capdamunt d'uns cingles imponents que dominen una gran extensió de boscos que a aquesta època de l'any agafen uns colors preciosos. 

Tot caminant per la vora dels cingles buscant sense èxit el pela-roques,  vam veure força voltors i corbs, i també un grupet de 4 cercavores (Prunella collaris) que, aliens a la nostra presència, anaven buscant menjar pel corriol.

Als prats que voregen els cingles hi vam veure bitxacs comuns, pinsans, caderneres i també un petit estol de gratapalles (Emberiza cirlus):

En resum, una bona excursió a un indret que no coneixíem i al que segur que tornarem aviat.

Gavina cendrosa

La setmana passada vaig poder veure un exemplar de 1er hivern de gavina cendrosa (Larus canus) a Sant Martí d'Empúries. Es tracta d'una gavina "rara com a hivernant, però regular" a Catalunya.

Gavina cendrosa amb gavià argentat

Aquí, acompanyada d'uns adults de gavina vulgar amb plomatge d'hivern.

Parada, es pot arribar a confondre amb un 1er hivern de gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus), ja que la coloració de les parts superiors de les ales, entre marró i gris, se li assembla. De totes maneres, la gavina vulgar té el bec més llarg i fi que la cendrosa (tot i que en ambdues aquest acaba en un color fosc), i una destacada taca auricular que no té aquesta última. Altres diferències que es poden veure a les següents fotografies són el color de les potes, el coll més robust i "embrutat"... En fi, que si te les poses a mirar detingudament són molt diferents, però en directe de vegades pot ser que no sigui tan evident.

1er hivern de gavina vulgar

1er hivern de gavina vulgar

Entre gavines vulgars i gavians argentats també hi havia un xatrac becllarg (Sterna sandvicensis). La foto no és gens bona, però per la coloració completament negra del bec, diria que és un 1er hivern, també:

Com sempre, tot això m'ho cuino una mica jo. Intento ser tan estricte com puc, però hi han moltes coses que se-m'escapen. Si algú hi troba algun error o imprecisió, els seus comentaris seran benvinguts!

Cabussó collnegre a Vilaüt

No sempre hi ha la oportunitat de veure aquest bonic bitxo d'ulls vermells, i menys de molt a la vora. A un estany de Vilaüt ple d'aigua i amb força ocells, el cabussó collnegre (Podiceps nigricollis) va ser el protagonista del matí.

  

Entre flamencs, collverds i d'altres anàtids hi havia 4 ànecs cuallargs (Anas acuta) i un morell de cap roig (Aythya ferina):

Finalment, als tamarius del costat de l'aguait s'hi va parar -entre d'altres- una titella (Anthus pratensis).

Escapada ràpida

Dissabte vam fer una escapada de 3 hores als Aiguamolls amb en Miquel. Primer vam passar a visitar l'elanus, que seguia allà mateix. Això sí, hi havia una densa boira que dificultava molt la seva observació. Tot i això en vam gaudir una estoneta, més que suficient.

Després vam anar al Matà, on només d'arribar ens va rebre una parella de picots garsers petits (Dendrocopos minor). Va ser un vist i no vist, però tan a en Miquel com a mi és una espècie que ens agrada especialment, i per tant estàvem més que contents.

L'estona que ens quedava la vam passar per la zona de les sitges. Allà hi vam veure 12 orenetes vulgars i una oreneta de ribera (Riparia riparia) aturades a un arbre. Deuen ser de les poques que encara estan per aquí i encara no han iniciat el seu periple cap a l'Àfrica.  

Diferència de mides entre l'oreneta de ribera i la vulgar

També vam sentir i veure una boscarla mostatxuda i un teixidor, els quals sempre fa il·lusió veure. També una gran quantitat de mosquiters comuns, pit-roig i d'altres hivernants. 

Definitivament ha arribat el fred.

Esparver d'espatlles negres

El passat 29 d'octubre es va deixar caure per l'Alt Empordà un esparver d'espatlles negres (Elanus caeruleus), que és -des del meu punt de vista- un dels ocells més elegants i espectaculars que podem veure per aquí. 

Els seus ulls vermells, les potes d'un groc cridaner i el plomatge clar fan que aquest rapinyaire no s'assembli gaire a cap dels que acostumem a veure.

Té la mida d'un xoriguer. Crida l'atenció en vol, ja que a diferència d'aquest se li veu una cua curta respecte l'envergadura, i les ales força més amples i amb batecs més enèrgics: com va dir en Toni mentre el vèiem, recorda més al vol de la gavina que al d'un falcó. Com el xoriguer, també fa l'aleta mentre caça, però els picats que vam presenciar difereixen molt, ja que els fa mantenint les ales aixecades cap amunt, en un gest que recorda a la maniobra d'aterratge a una branca dels rapinyaires. 

Bé, tot això m'ho cuino una mica jo... Són trets característics que se-m'han quedat gravats després de veure'l aquests dies, i utilitzant el blog com a quadern de camp, crec en el futur em serà d'utilitat re-llegir-ho.

Deixo unes fotos de l'individu en qüestió i també un vídeo, al final de tot. Últimament li estic agafant afició als vídeos... Són curtets i d'una sola escena, a veure si mica en mica puc anar fent muntatges amb diferents escenes i surt quelcom més digne.

Un dia per recordar

Sortim de Girona a les 7:00, i aprofitant que són les festes de Sant Narcís anem a passar el dia pels voltants de Barcelona. 

Primera parada a la UAB, on a les 8:00 ens hi esperen en David i en Nico. 

Els darrers dies s'ha vist a uns arbres del campus un mosquiter de doble ratlla (Phylloscopus inornatus), una raresa siberiana cada cop més abundant que per aquesta època està de pas a casa nostra. Com que ens feia il·lusió poder-lo veure, i aprofitant que en David estudia allà, ha accedit a fer-nos de guia per intentar trobar-lo. En menys de 10 minuts el localitzem, nerviós i incansable, en una petita arbreda entre dues facultats. Preciós!

Està acompanyat per un parell de mosquiters comuns i un raspinell. Sembla mentida la vida que hi ha a qualsevol racó on es deixin tranquils als animalons.

Sortint d'allà, en David i en Nico ens acompanyen a Viladecans, on  també s'ha vist una raresa: l'estornell rosat (Pastor roseus). Hem d'aprofitar que hem fer el viatge fins a la capital, no? Així que anem a veure si el localitzem.

Al poc de baixar del cotxe, en un dels grups d'estornells que enfoco amb el cata, apareix el bitxo en qüestió. Un exemplar juvenil, força semblant al juvenil d'estornell vulgar, però amb les ales més fosques i sobretot, amb el bec molt clar. Arribar i moldre: a les 10 del matí ja havíem vist dues espècies poc freqüents!

Aprofitem que encara queda força per l'hora de dinar per anar al Delta del Llobregat, que està a tocar d'on hem vist l'estornell rosat.

Allà ens trobem amb un "espectacle" al que, afortunadament,  no estem acostumats els que no freqüentem la zona. Presenciem bocabadats com a dins els aguaits la gent parla alt, crida i es comporta talment com si estiguessin a un bar. I no parlo de "domingueros" (als quals es pot arribar a disculpar perquè al no ser usuaris habituals d'aquests espais naturals, potser no en saben les normes bàsiques de comportament), parlo de gent que en nota i fan notar que hi són cada setmana! 

D'acord amb que els avions passen molt a prop i fan molt soroll, però cal que tota la gent de l'aguait s'assabenti de la ISO amb la que estàs tirant en aquell moment? Quina llàstima no saber gaudir de la pau i la tranquil·litat que es respira dins d'un aguait en silenci, contemplant la natura.

El fet és que en aquell mateix aguait vam tenir la sort de poder veure de ben a prop una cotxa blava (Luscinia svecica).

També vam tenir de model una cuereta blanca vulgar (Motacilla alba), un ocell molt comú però que destil·la delicadesa i elegància com pocs.

Per acabar de reblar el clau, i aprofitant ja les últimes llums del dia, ens vam passar per l'estany de Sils a veure la polla pintada (Porzana porzana). De nou seguia al mateix lloc on se la veu últimament, i estava també acompanyada per un rascló força confiat i un parell de polles d'aigua.

Penjo una foto moguda i desenfocada, però que val la pena per veure la diferència de mides entre la polla pintada i la d'aigua:

Ja per acabar, una del rascló confiat i un petit vídeo com a divertimento: